|
|
|
|
Vagoneta de tracción manual, “zorrilla”
(ca. 1880)
Des dels orígens dels camins de ferro, els ferroviaris van utilitzar aquest peculiar vehicle per als treballs de renovació i conservació de la via. A Espanya ha tingut diverses denominacions: “vagoneta”, en l'antiga companyia del Norte; “cangrejo”, en MZA; i “zorra” o “zorrilla”, en Andaluces. Aquest últim àlies ha sigut el més estès en l'argot ferroviari.
Les vagonetes de tracció manual van arribar a l'escena del ferrocarril en la dècada de 1860, encara que va ser en la de 1880 quan empreses com Sheffield, Buda o Kalamazoo van realitzar una àmplia varietat de versions comercials. En elles es traslladaven els materials i eines necessàries per a les reparacions de la via.
El mecanisme d'aquest model és senzill: sobre una estructura metàl·lica es disposen els llistons de fusta que conformen la plataforma del vehicle; un “castillete” central porta acoblada en la part superior una manovella amb doble mà, que era accionada manualment pels operaris amb un moviment de "balancín"; aquest incideix sobre una roda dentada que transmet l'impuls als engranatges que fan que les quatre rodes del vehicle es moguen. Quant al frenat, es realitza sobre dues rodes per mitjà de les dues palanques laterals l'aplicació directa de les quals sobre la llanda redueix la velocitat fins a frenar. En alguns models, com el del Museu del Ferrocarril de Madrid, es disposen dos bancs longitudinalment per a acomodar als obrers en els seus trasllats per les vies.
|
|
|
|
|
|